Clima
Un corrent que no es veu porta calor cap al nord i aigua freda cap al sud, a quilòmetres de fondària. Mou catorze vegades més aigua que tots els rius del món junts. I els científics discuteixen si s'està afeblint.
El 1768, a Londres, Benjamin Franklin, que era un dels administradors del correu de les colònies britàniques d'Amèrica, va haver d'explicar per què els vaixells correu trigaven unes dues setmanes més a arribar a Nova York que els mercants a Rhode Island. El seu cosí Timothy Folger, capità de Nantucket, li va donar la resposta: els balleners de l'illa coneixien un corrent que els capitans del correu remuntaven sense saber-ho. Franklin li va demanar que el dibuixés, i en va sortir un dels primers mapes del corrent del Golf, el riu d'aigua calenta que surt del golf de Mèxic i travessa l'oceà.
Aquell riu és només la meitat visible d'una cosa més gran. L'aigua que puja cap al nord cedeix la seva calor a l'aire, s'enfonsa a prop de Groenlàndia i torna cap al sud a quilòmetres de fondària, tan a poc a poc que poden passar segles abans que torni a veure el sol.
Els oceanògrafs en diuen circulació de bolcada meridional de l'Atlàntic, o AMOC. El 1987, el geoquímic Wallace Broecker la va dibuixar com una cinta transportadora, i el nom s'ha quedat. És una imatge simplificada: l'aigua no viatja en una cinta contínua, sinó per molts camins, empesa també pels remolins i el vent. La pregunta d'ara és si s'està alentint, i si es podria aturar.
La cinta no la mou una sola cosa. Una regla senzilla n'explica la forma: l'aigua més densa baixa i la més lleugera queda a sobre, com l'oli damunt del vinagre. Però l'energia que la manté en marxa ve sobretot del vent i de les marees, que remenen l'oceà i fan pujar l'aigua del fons. Quant hi posa cada peça encara es discuteix.
La densitat de l'aigua de mar depèn de la temperatura (com més freda, més densa) i de la sal (com més salada, més densa). Un litre d'aigua del corrent del Golf, davant de Florida, pesa uns 1.024 grams. Un litre de l'aigua freda que omple el fons de l'Atlàntic, pujat a la superfície sense escalfar-lo, en pesaria uns 1.028 (allà baix, comprimit per la pressió, encara en pesa més).
Sembla poca cosa, però aquests quatre grams decideixen on s'enfonsa l'aigua. Tria una aigua, o canvia'n la temperatura i la sal, i mira fins on baixaria al mar del Labrador.
Temperatura i salinitat
Mar del Labrador a l'hivernLabrador, hivern · densitat per fondària
D'aquí en surten dues lliçons. L'aigua tropical és tan lleugera que, tal com arriba, no s'enfonsaria enlloc: primer s'ha de refredar molt. I en aigua tèbia mana la temperatura, però en aigua gairebé gelada la sal hi pesa tant com el fred: ho veus en les línies grises, que a baix es tornen gairebé verticals. Per això, al nord, una mica més d'aigua dolça, de pluja, de rius o de gel fos, pot bastar perquè l'aigua deixi d'enfonsar-se.
Amb aquesta regla, el circuit s'entén sol. Al mapa, els punts són mesures reals i les línies que es mouen, un esquema dels corrents.
L'Atlàntic va de l'Àrtic a l'Antàrtida. Als tròpics, el sol escalfa la superfície fins a gairebé 30 °C. Cap als pols, l'aigua és a prop del punt de congelació de l'aigua de mar, uns −1,9 °C.
Entre Florida i les Bahames, el corrent del Golf (en aquest tram, corrent de Florida) mou de mitjana uns 32 milions de metres cúbics per segon. Després s'enfila per la costa americana i travessa l'oceà fins a Irlanda i Noruega.
Una part torna cap al sud fent un gran remolí. La resta és la branca de dalt de la cinta.
Els colors ara mostren la salinitat. A l'Atlàntic subtropical el sol i el vent sec evaporen molta aigua i la sal es queda: s'arriba a uns 37,4 grams per quilo. El corrent del Golf porta aquesta aigua calenta i salada cap al nord.
Al nord, sobretot a l'hivern, l'oceà cedeix calor a l'aire sense parar. L'aigua que sortia de Florida a 27 °C arriba davant de Noruega a uns 8 o 9 °C.
Per això es parla del corrent del Golf com de la «calefacció d'Europa», tot i que, com veurem, és més complicat.
Ara el mapa mostra la densitat. L'aigua que arriba al nord és freda i encara salada: de les aigües de superfície més denses del planeta. Al mar de Groenlàndia arriba a uns 1.028 kg/m³, gairebé com l'aigua de sota. Una mica més de fred, o de vent, i comença a baixar.
En uns pocs llocs (els mars nòrdics, el mar d'Irminger, la conca d'Islàndia i el mar del Labrador) l'aigua de superfície es barreja cap avall a l'hivern i alimenta la capa freda que omple el fons.
Les mesures d'OSNAP, des del 2014, mostren que la major part de la bolcada passa a l'est de Groenlàndia: uns 16 milions de m³/s, i uns 3 al Labrador.
L'aigua enfonsada, l'aigua profunda de l'Atlàntic nord, baixa cap al sud entre 1.500 i 4.000 metres: una part arran de la costa americana i una part, potser la major, per camins tortuosos pel mig de l'oceà. A l'oceà Antàrtic, els vents de l'oest l'ajuden a tornar a pujar.
Des d'allà, l'aigua es reparteix pels altres oceans i, amb els segles, torna a l'Atlàntic per dalt. Segons la NOAA, una gota triga de l'ordre de 1.000 anys a fer la volta, tot i que cada gota fa un camí diferent.
Punts: World Ocean Atlas 2023 (NOAA), mitjana anual. Corrents: esquema simplificat, no dades.
Per veure el camí de tornada cal tallar l'Atlàntic de dalt a baix, de l'Antàrtida a Islàndia. Els colors són mitjanes de mesures de vaixells i boies del 1955 al 2022.
L'aigua calenta és només una pell. Per sota d'uns 1.000 metres és a menys de 10 °C a tot arreu, i per sota de 2.000, entre −1 i 4 °C. Gairebé tot l'oceà és fred.
Amb la salinitat apareix el rastre de la cinta: una llengua una mica més salada surt del nord i s'estira cap al sud entre 1.500 i 4.000 metres, fins més enllà de l'equador. És l'aigua profunda de l'Atlàntic nord, a uns 3 °C.
La taca més fosca, cap als 1.000 metres a l'altura de la península Ibèrica, és una altra cosa: aigua de la Mediterrània, que surt per l'estret de Gibraltar.
Per sobre i per sota hi ha dues aigües antàrtiques: a uns 800 metres, l'aigua intermèdia, menys salada, que avança cap al nord; i arran del fons, la més freda de totes, per sota de 0,5 °C. L'oceà és un pastís de capes, cadascuna amb el seu origen.
Amb les fletxes, el circuit queda clar: l'aigua calenta va cap al nord per dalt, s'enfonsa, torna cap al sud pel mig i a l'oceà Antàrtic torna a pujar.
Les fletxes són un esquema. Els colors de sota són dades.
Dades: World Ocean Atlas 2023 (NOAA), mitjana anual. Escala vertical no lineal. Passa o toca per llegir els valors.
Els oceanògrafs mesuren aquests corrents en sverdrups (Sv): un milió de metres cúbics per segon. Del 2004 al 2024, la cinta ha mogut de mitjana 17 Sv cap al nord a 26,5° N, i els mateixos cap al sud pel fons.
Tots els rius del món junts aboquen al mar uns 1,2 Sv: la cinta en mou catorze vegades més, o unes vuitanta Amazones.
I amb l'aigua viatja calor: uns 1,2 petawatts (1.200 terawatts) cap al nord, al voltant del 60 % de la que porten tots els oceans a aquesta latitud i unes seixanta vegades l'energia que consumeix la humanitat.
Bergen, a la costa de Noruega, és a la mateixa latitud que la badia de Hudson. Però al gener, a Bergen la mitjana ronda els 2 °C, i a la badia de Hudson baixa de −25 °C. El mapa mostra quants graus més calent o més fred és cada lloc que la mitjana de la seva latitud.
Al gener, el mar de Noruega és més de 20 graus més calent que la mitjana. És temptador donar-ne tot el mèrit a la cinta, però el 2002 un equip de la Universitat de Colúmbia encapçalat per Richard Seager va mostrar que és més complicat.
Mira el Pacífic: la costa d'Alaska també és molt més suau que l'interior, i allà l'aigua de superfície no arriba a enfonsar-se fins al fons. Les dues costes tenen en comú el vent de l'oest, que porta cap a terra l'aire d'un mar que a l'hivern encara guarda la calor de l'estiu.
Segons Seager, el contrast entre Europa i l'est del Canadà ve sobretot dels vents: a Europa arriben del mar; al Canadà, de l'interior glaçat. Al seu model, sense la calor que porten els oceans, l'oest d'Europa es refredava uns 3 °C al gener, igual que l'est d'Amèrica del Nord. Al nord dels 60 graus l'oceà pesava més: en mantenir el mar lliure de gel, explicava una quarta part del contrast.
Aquell model mantenia fix el gel marí; els més recents, en què la cinta s'atura i el gel avança, donen refredaments molt més grans. El debat continua.
Que la cinta pot canviar de cop ha quedat escrit al gel de Groenlàndia, on la proporció entre dues formes de l'oxigen indica la temperatura que feia, i al fang del fons del mar.
Al fang, la proporció entre protoactini i tori, dos elements radioactius, indica quanta aigua profunda hi passava. El protoactini triga més a caure al fons, i una cinta forta se l'emporta lluny, com un corrent que s'emporta la sorra fina i deixa la grava. Si la cinta s'atura, tots dos cauen on es formen i la proporció puja fins a 0,093.
Fa uns 17.500 anys, al final de l'última glaciació, una allau d'icebergs es va desprendre del gel del Canadà i va deixar capes de pedres al fons de l'Atlàntic: és un dels esdeveniments de Heinrich. Al fang de les Bermudes, el protoactini s'enfila fins gairebé el màxim: la cinta va quedar gairebé o del tot aturada. L'aigua dolça dels icebergs hi va contribuir, però potser no en va ser la causa: alguns estudis troben que el fred va començar abans que arribessin.
Fa uns 14.700 anys la cinta es va tornar a engegar, i Groenlàndia es va escalfar en poques dècades. Fa uns 12.900 anys el nord va tornar de cop al fred durant més de mil anys, i la cinta es va afeblir de nou: és el Dryas recent (Younger Dryas, en anglès). Fa 11.700 anys va començar l'Holocè, el clima relativament estable en què vivim.
Les causes de cada episodi es discuteixen, i el protoactini no depèn només de la circulació. Segons l'IPCC, el grup d'experts de l'ONU sobre el clima, els últims 8.000 anys la cinta ha estat relativament estable.
Mesurar la cinta és difícil: és ampla i fonda com tot l'oceà. Fins al 2004 només hi havia mesures puntuals fetes des de vaixells. Aquell any es va posar en marxa RAPID, una filera d'amarratges (cables ancorats al fons amb instruments) a 26,5° N, entre les Bahames i les Canàries. Des del 2014, OSNAP la mesura més al nord, entre el Canadà, Groenlàndia i Escòcia.
La cinta és la suma de tres peces: el corrent de Florida, mesurat amb un cable submarí des del 1982; el corrent que el vent empeny a la capa de dalt; i el de l'oceà obert fins a 1.100 metres, que surt de les densitats mesurades als amarratges. Tria quines peces vols veure.
La primera lliçó va ser que la cinta és molt nerviosa: hi ha mesos amb 25 Sv i mesos amb menys de 10. Entre el 2009 i el 2010 va caure un 30 % durant un any, de 18,5 a 12,8 Sv, en part per vents anòmals. Aquesta caiguda, sumada a uns vents i unes pressions poc habituals, va fer pujar 128 mil·límetres en dos anys el nivell del mar al nord de Nova York, un salt sense precedents.
Els models de clima preveuen que l'escalfament afebleixi la cinta: l'aigua del nord s'escalfa i hi arriba més aigua dolça (més pluja, més rius, més gel fos de Groenlàndia), i totes dues coses la fan més lleugera. Però, està passant ja?
Les mesures directes diuen que, des del 2004, la cinta ha baixat una mica: de 18,8 Sv del 2004 al 2008 a uns 16 després. Una anàlisi del 2025 hi calcula una baixada d'1 Sv per dècada (entre 0,4 i 1,6), coherent amb els models però no amb un col·lapse a mitjan segle. Tot i així, vint anys són pocs per separar una tendència d'una oscil·lació natural.
Les reconstruccions que van més enrere no es posen d'acord. El 2018, un estudi a Nature va deduir un afebliment del 15 % des de mitjan segle XX a partir d'una «empremta»: una taca al sud de Groenlàndia que s'ha refredat mentre la resta de l'oceà s'escalfava. Un altre, amb sediments, la trobava més feble els últims 150 anys que en els 1.500 anteriors. Però el 2025, un estudi basat en la calor que l'oceà cedeix a l'aire no hi va trobar cap disminució entre el 1963 i el 2017, i va mostrar amb 24 models que la temperatura del mar no basta per reconstruir la cinta.
L'IPCC ho resumia el 2021 així: la confiança és baixa en els canvis de la cinta al segle XX, perquè les reconstruccions i els models no coincideixen en la tendència.
El que preocupa més és que la cinta tingui un punt de no retorn. La idea és de l'oceanògraf Henry Stommel, el 1961, i neix d'un cercle viciós.
La cinta porta sal cap al nord, i la sal ajuda l'aigua a enfonsar-se. Si arriba prou aigua dolça per afeblir-la, la cinta porta menys sal, l'aigua del nord es torna encara més dolça i la cinta s'afebleix encara més. Passat un cert punt, el cercle es dispara sol.
El model més senzill que ho mostra té dues caixes d'aigua, una al nord i una al sud. Afegeix aigua dolça al nord amb el control, o reprodueix l'experiment.
Fixa't en el que passa quan tornes enrere: un cop la cinta s'ha aturat, no n'hi ha prou de treure l'aigua dolça per tornar-la a engegar. És la histèresi. Passa com amb un caiac: si t'hi inclines una mica, es redreça sol; passat un punt, bolca, i per redreçar-lo no n'hi ha prou de deixar d'inclinar-se. Per això preocupa tant un col·lapse: desfer-lo costaria molt més que provocar-lo.
La pregunta clau és a quina distància som del punt de no retorn, i aquí els científics no estan d'acord.
L'últim gran informe de l'IPCC, del 2021, diu que és molt probable que la cinta s'afebleixi aquest segle en tots els escenaris: cap al 2100, entre un 24 % i un 39 % segons les emissions, amb rangs molt amples. I té confiança mitjana que no col·lapsarà de manera brusca abans del 2100.
Diversos estudis posteriors ho han afinat comparant els models amb les observacions. Arrossega el control per veure quins inclouen cada nivell d'afebliment.
Hi ha tres maneres de mirar-s'ho, i donen respostes diferents.
Els senyals d'alerta estadístics. A prop d'un punt de no retorn, un sistema triga més a recuperar-se de les sacsejades. El 2023, Peter i Susanne Ditlevsen van buscar aquest rastre en 150 anys de temperatures del mar al sud de Groenlàndia: si les emissions continuaven com fins ara, el col·lapse arribaria cap a mitjan segle. El 2025 van corregir un error del codi, i ara diuen el 2065 (entre el 2037 i el 2109). Altres científics hi objecten que aquella temperatura no depèn només de la cinta i que les incerteses són massa grans per donar una data.
Els indicadors físics. El 2024, René van Westen i Henk Dijkstra, de la Universitat d'Utrecht, van fer col·lapsar la cinta en un model complex i hi van trobar un senyal d'alerta: l'aigua dolça que la cinta porta a l'extrem sud de l'Atlàntic. Les reanàlisis, reconstruccions que combinen observacions i models, indiquen que la cinta real va en aquesta direcció, però són massa curtes per dir a quina distància és. El 2025, amb un altre indicador i 25 models, van situar l'inici del col·lapse cap al 2063 amb emissions intermèdies, en un rang ampli, del 2026 al 2095.
Els models de clima. Cap dels models de l'IPCC no mostra un col·lapse brusc aquest segle, i un estudi del 2025 amb 34 models troba que els vents de l'oceà Antàrtic mantenen la cinta en marxa, afeblida. Però allargant les simulacions més enllà del 2100, amb emissions molt altes la cinta acaba molt feble en tots. I l'IPCC admet que els models tendeixen a ser massa estables.
Si passés, què canviaria? Segons l'IPCC, molt probablement el cinturó de pluges tropicals es desplaçaria cap al sud, els monsons de l'Àfrica i de l'Àsia s'afeblirien i Europa s'assecaria. Al model d'Utrecht, sense escalfament global, el nord-oest d'Europa es refredava més d'1 °C per dècada, i a l'Amazònia l'estació seca i la humida s'intercanviaven. Amb l'escalfament de fons el refredament seria menor, però els hiverns extrems del nord-oest d'Europa serien més freds.
La cinta ja s'havia aturat o gairebé aturat abans, i quan ho va fer el clima del nord va canviar en poques dècades. L'escalfament l'empeny en la mateixa direcció. Si arribarà al punt de no retorn aquest segle, ningú no ho pot dir encara. Per això RAPID i OSNAP la continuen mesurant cada dia, des del fons de l'oceà.
Metodologia. Són dades reals la temperatura i la salinitat del globus, del tall i de l'explicador de densitat (World Ocean Atlas 2023), la sèrie de RAPID, el mapa de temperatures de l'aire (reanàlisi NCEP/NCAR, 1991–2020) i les dues sèries del passat (NGRIP i McManus et al. 2004). Són esquemes els camins dels corrents, les fletxes del tall i els llocs on s'enfonsa l'aigua. El model de Stommel és conceptual, no una predicció. Les projeccions i les dates de col·lapse són les publicades per cada font; només hem convertit els percentatges a sverdrups. Les comparacions amb els rius i amb el consum d'energia són divisions simples.
Fonts.
Cartografia: Natural Earth, via world-atlas.