Inspired by Magazine

Clima

El Niño i La Niña

Cada pocs anys, un tros del Pacífic s'escalfa uns quants graus. I a l'altra punta del món hi ha inundacions, incendis i sequeres.

18 min de lectura · Dades: NOAA Climate Prediction Center · Actualitzat el 17 de novembre de 2026

Fa més de cent anys, a la costa del Perú, passava una cosa estranya. Alguns anys, just abans de Nadal, el mar canviava. L'aigua, sempre freda en aquesta costa, es tornava calenta. Els peixos desapareixien. I al desert, on gairebé mai no plou, queien tempestes que s'emportaven cases i camins.

Els pescadors li van posar el nom del nen que neix per Nadal: El Niño. Durant molt de temps tothom va pensar que era només un corrent calent de la costa.

No ho era. Era el senyal d'una cosa molt més gran, capaç de canviar el temps de mig planeta. I aquest any ha tornat amb una força que no s'havia vist gaires vegades.

Primer, el vent

Tota la història d'El Niño gira al voltant d'uns vents que es diuen alisis. Per què existeixen, i per què bufen sempre en la mateixa direcció? La resposta té tres ingredients: el sol, l'aire calent i el gir de la Terra.

El sol escalfa més l'equador

Tot comença amb el sol. A l'equador, els raigs hi arriben gairebé verticals i concentren l'energia en poc espai. Cap als pols hi arriben inclinats: la mateixa llum s'escampa en molta més superfície i escalfa menys.

Per això els tròpics són calents i els pols, freds. Aquesta diferència és el motor de tots els vents del planeta.

L'aire calent puja

A l'equador, l'aire s'escalfa, es fa més lleuger i puja, carregat de la humitat que s'evapora del mar. En pujar es refreda i aquesta humitat es converteix en núvols i pluja.

Per això les grans selves tropicals són a prop de l'equador. Però, un cop a dalt, on va a parar aquest aire?

Per què se'n va cap als pols?

L'aire no pot pujar indefinidament. A uns 16 km d'altura topa amb una mena de sostre, la tropopausa: més amunt l'aire és més calent i estable, i l'aire que ve de baix ja no hi pot entrar.

Com el fum d'una foguera que topa amb el sostre d'una habitació, s'escampa cap als costats. I com que per sota no para de pujar-ne més, l'aire de dalt és empès cap al nord i cap al sud, lluny de l'equador.

Hi ajuda una altra cosa: l'aire calent ocupa més espai. A dalt de l'equador s'acumula més aire que a la mateixa altura sobre zones més fredes, i l'aire sempre va d'on n'hi ha més cap a on n'hi ha menys.

…i baixa als deserts

Cap als 30 graus de latitud, aquest aire torna a baixar. Ja és sec, perquè ha deixat tota la pluja a l'equador, i en baixar s'escalfa i s'asseca encara més. Per això on baixa gairebé no plou: hi ha els grans deserts del món, com el d'Atacama, el d'Austràlia o, a l'altra banda del planeta, el Sàhara.

Arran de terra, l'aire torna cap a l'equador per ocupar el lloc de l'aire que puja. Aquest gran circuit es diu cèl·lula de Hadley.

Si la Terra no girés…

…aquest vent de superfície bufaria recte: del nord cap a l'equador a l'hemisferi nord, i del sud cap a l'equador a l'hemisferi sud.

Però la Terra gira, i no tot va igual de ràpid

La Terra fa una volta sencera cada dia, cap a l'est. Tots els punts triguen 24 hores, però no tots fan el mateix camí.

Un punt de l'equador ha de recórrer 40.000 km en un dia: va a 1.670 km/h. Un punt a 30 graus de latitud fa un cercle més petit i va a uns 1.450 km/h. A 60 graus, a uns 835 km/h. Als pols, gairebé no es mou.

Com als cavallets de la fira: tots fan la volta alhora, però els de la vora corren més que els del centre.

L'aire que baixa es queda enrere

Segueix una bombolla d'aire (el punt verd) que surt dels 30 graus. Allà girava amb la Terra a 1.450 km/h cap a l'est, i quan viatja cap a l'equador conserva aquesta velocitat.

Però el terra que troba a sota cada cop va més de pressa, fins a 1.670 km/h. El terra l'avança. Vist des de terra, la bombolla no baixa recta (el punt gris): es queda enrere i es desvia cap a l'oest.

Això és l'efecte de Coriolis. A l'hemisferi sud passa el mateix, en mirall. Pel mateix motiu, els huracans giren en sentits contraris a cada hemisferi.

Neixen els alisis

Sumant les dues coses, l'aire que torna cap a l'equador bufa en diagonal: des del nord-est a l'hemisferi nord i des del sud-est a l'hemisferi sud. Prop de l'equador, els dos corrents es troben.

No bufen en línia recta. Lluny de l'equador bufen gairebé de l'est. A mesura que s'hi acosten, el gir de la Terra els desvia cada cop menys i es van corbant cap a la franja on conflueixen.

El fregament amb el mar els frena molt: al final els alisis bufen a uns 20 km/h, però sense parar, dia rere dia.

Els alisis, sobre el Pacífic

Al Pacífic, els alisis bufen milers de quilòmetres sobre mar obert, sense muntanyes que els aturin. Empenyen l'aigua de superfície, escalfada pel sol, cap a l'oest, i l'amunteguen davant d'Indonèsia.

Durant 250 anys, els galions espanyols els van aprofitar per creuar el Pacífic d'Acapulco a Manila.

La Terra vista des de sobre del PacíficGruix de l'atmosfera molt exagerat

L'aigua calenta fa ploure

L'altra peça clau és la relació entre el mar i la pluja. Com més calenta és l'aigua, més s'evapora i més energia rep l'aire de sobre. Però el canvi no és gradual. Per sota d'un cert llindar només es formen núvols baixos. Per sobre, l'aire calent i humit puja amb tanta força que forma torres de núvols de més de 15 km d'altura i pluges torrencials. Aquest llindar se situa entre els 26 i els 28 °C, segons com sigui l'aire de sobre.

És física. Cada grau de més permet a l'aire carregar un 7% més de vapor, i quan aquest vapor es condensa en núvol allibera calor. Per sobre del llindar, aquesta calor fa que l'aire que puja quedi més calent i lleuger que l'aire de dalt, i ja no s'atura fins a la tropopausa.

Per què importa per entendre El Niño? Mira on cau cada lloc a l'escala del gràfic. Davant d'Indonèsia el mar és a uns 30 °C: sempre per sobre del llindar, i hi plou molt. Davant del Perú, uns 21 °C: sempre per sota, i la costa és un desert.

I la zona Niño 3.4, al mig del Pacífic, viu just a la frontera. Per això un parell de graus hi canvien tant. Aquest any ha passat dels 26,8 °C que serien normals a 29,2 °C: ha creuat el llindar, i les grans tempestes s'hi han desplaçat.

On és la zona Niño 3.4Temperatures habituals aproximades
Esquema de la formació de núvols. Les temperatures de la zona Niño 3.4 són dades reals de la NOAA (agost–octubre: normal 1996–2025 i 2026); les de la costa del Perú i d'Indonèsia són valors habituals aproximats.

Per què es mesura a la zona Niño 3.4

Els científics divideixen el Pacífic equatorial en quatre zones, numerades de la costa del Perú cap a l'oest. Tenen formes i mides diferents perquè es van dibuixar als anys vuitanta seguint les rutes dels vaixells que hi mesuraven la temperatura del mar. Cadascuna explica una part de la història, però només una serveix de termòmetre per a tot el planeta.

A la Niño 1+2, davant del Perú, és on els pescadors notaven El Niño. Però l'aigua hi és tan freda que, encara que s'escalfi, gairebé mai arriba al llindar de la pluja. A la Niño 4, a l'oest, passa el contrari: l'aigua ja és calenta gairebé sempre.

La Niño 3.4 és al mig, a cavall de les zones 3 i 4. Allà l'aigua sol estar a uns 27 °C, just a tocar del llindar. Un petit escalfament fa que hi neixin tempestes on abans no n'hi havia, i aquest canvi mou la pluja i el vent de mig món. El 1997, un estudi de científics de la NOAA va comprovar que és la zona que millor anticipa aquests canvis, i des de llavors és la referència.

A dalt, les quatre zones al Pacífic equatorial (la Niño 3.4 se superposa a la 3 i la 4). A sota, la temperatura mitjana aproximada de cadascuna respecte al llindar de la pluja. Font: NOAA Climate Prediction Center.

Què vol dir «respecte al normal»

Quan es diu que el mar està «2,5 graus per sobre del normal», la pregunta lògica és: normal respecte a què? La resposta és: respecte a la mitjana dels últims 30 anys de la mateixa zona i per a aquella mateixa època de l'any.

Cal fer-ho així perquè l'aigua del Pacífic ja canvia sola amb les estacions: és més calenta a la primavera i més freda a la tardor i a l'hivern. A l'abril, 27,6 °C és just el que toca. La mateixa temperatura al desembre seria un grau més del normal. Per això cada mes només es compara amb el mateix mes d'altres anys.

Al gràfic, cada línia grisa és un any, del 1996 al 2025. La línia negra és la seva mitjana: aquest és el normal. La línia vermella és el 2026. La distància entre la vermella i la negra és l'anomalia, i és el que mostra el mapa que veuràs tot seguit.

Temperatura de la zona Niño 3.4, mitjana de tres mesos centrada en cada mes. La NOAA actualitza el període de referència cada cinc anys; ara és 1996–2025. Com que tot l'oceà s'està escalfant, des del 2025 també publica un índex relatiu (RONI), que compara la zona Niño 3.4 amb la mitjana de tota la franja tropical. La línia de punts són les mesures setmanals per satèl·lit (OISST) fins a l'11 de novembre, provisionals: queden una mica més amunt perquè la mitjana de tres mesos encara inclou l'agost, més fresc. Font: NOAA Climate Prediction Center.

Ara sí: El Niño i La Niña

Ja tens totes les peces: uns vents que empenyen l'aigua calenta cap a l'oest, una aigua calenta que fa ploure i una manera de mesurar quan res no és normal. Baixa per veure com encaixen.

L'oceà més gran del món

El Pacífic cobreix un terç de la Terra. Seguint l'equador, d'Indonèsia fins al Perú, hi ha gairebé 18.000 quilòmetres d'aigua escalfada pel sol.

Els científics vigilen sobretot un rectangle al mig, la zona Niño 3.4. Quan la seva aigua s'escalfa o es refreda més de mig grau durant uns quants mesos, el temps de mig món canvia.

Un any normal

Uns vents constants, els alisis, bufen d'est a oest arran de l'equador. Empenyen l'aigua calenta cap a Àsia, com quan bufes sobre una banyera.

Davant d'Indonèsia el mar arriba als 30 °C, i on l'aigua és calenta s'evapora més: per això hi plou tant. Aquest vent té dues conseqüències més, una a cada costat de l'oceà, que són clau per entendre tota la resta.

Al tall de sota veus la mateixa escena de costat.

L'aigua s'apila a l'oest

Els alisis no només empenyen l'aigua calenta: l'apilen. Davant d'Indonèsia, el nivell del mar és uns 50 centímetres més alt que davant del Perú. És com quan bufes sobre un plat de sopa: el líquid s'acumula a l'altra vora.

Aquest desnivell només es manté mentre el vent bufa. Si els alisis s'afebleixen, l'aigua apilada torna cap a l'est per gravetat, com una onada molt lenta que travessa l'oceà. Així comença El Niño.

Durant els El Niño forts, el nivell del mar a la costa del Perú pot pujar 20 o 30 centímetres.

A l'est, l'aigua puja del fons

Davant del Perú passa el contrari. El vent s'emporta l'aigua de superfície mar endins i, per omplir el buit, en puja de més avall, d'unes desenes de metres de fondària. Això es diu aflorament.

Aquesta aigua és freda, uns 20 °C en ple tròpic, i està plena de nutrients. Per això davant del Perú hi ha la pesquera d'una sola espècie més gran del món, la de l'anxova. I com que el mar fred gairebé no evapora, la costa és un dels deserts més secs del planeta.

Aquesta franja d'aigua freda és just la que El Niño fa desaparèixer.

Arriba El Niño

Alguns anys els alisis s'afebleixen. L'aigua calenta que estava amuntegada a l'oest torna cap a l'est, com l'aigua d'una banyera quan deixes de bufar.

La costa del Perú s'escalfa diversos graus i les pluges es desplacen cap al mig del Pacífic. En vermell, l'aigua que està més calenta que de costum.

És el corrent calent que els pescadors de Paita veien arribar per Nadal, però vist des de dalt: no és un corrent de la costa, sinó mig oceà que s'escalfa.

Arriba La Niña

La Niña és el contrari. Els alisis bufen més forts que mai, s'amuntega encara més aigua calenta a l'oest i una llengua d'aigua freda s'estira pel mig del Pacífic.

Sol ser més tossuda que El Niño: pot durar dos o tres hiverns seguits.

El nom és molt més recent. Als anys vuitanta, els científics li van dir La Niña, «la nena», per oposició a El Niño.

Efectes d'El Niño al món

Moure milers de quilòmetres la zona de pluges més gran del planeta canvia el camí de les tempestes a tot el món. Els meteoròlegs en diuen teleconnexions.

Les taques marquen on sol ser més sec o més plujós del normal. El centre, més marcat, és on és més probable; com més gran és la taca, més fort és l'efecte.

Els efectes arriben encara més lluny, fins a l'Índia, l'Àfrica o el Brasil, però aquí ens centrem en el Pacífic.

També pateixen els corals: l'aigua massa calenta fa que expulsin les algues que els alimenten i es tornin blancs. El 2016, El Niño, sumat a l'escalfament global, va blanquejar gairebé un terç de la Gran Barrera de Corall.

Amb La Niña, a l'inrevés

Molts efectes s'inverteixen. On El Niño porta sequera, La Niña porta inundacions, i al revés: Austràlia s'inunda i el sud dels Estats Units s'asseca.

Són tendències, no certeses. Un El Niño no garanteix una sequera, però en fa pujar molt les probabilitats.

Un cicle irregular

El Niño i La Niña són les dues cares d'un mateix fenomen, l'ENSO. Va i ve cada 2 a 7 anys, sense calendari fix, i cada episodi sol durar entre 9 i 12 mesos.

La línia de sota del gràfic són 76 anys de mesures reals de la NOAA. Ara mateix s'està reproduint al mapa.

Per què va i ve, i per què unes vegades toca El Niño i d'altres La Niña, ho expliquem més avall.

Novembre del 2026

Segons la NOAA, el 12 de novembre l'aigua de la zona Niño 3.4 estava 2,5 °C per sobre del normal. Hi ha més d'un 79% de probabilitats que continuï fort o molt fort fins al març del 2027.

El Niño també escalfa el planeta sencer. Els rècords de temperatura del 2016 i del 2024 van arribar després de dos El Niño forts, a sobre de l'escalfament causat per l'ésser humà.

Ara prova-ho tu

Arrossega el control d'intensitat per passar de La Niña a El Niño, o recorre la línia del temps per veure qualsevol any des del 1950.

Passa o toca sobre el mar per llegir-ne la temperatura, i fixa't com canvien els efectes de cada regió.

Neutral±0,0 °C a la zona Niño 3.4Simulació
Temperatura del mar respecte al normal
−3 °C0+3 °C
Més sec que el normalMés plujós que el normalPlàncton (aigua amb nutrients)
El mateix Pacífic, tallat per la línia de l'equador del mapaEscala vertical exagerada
Índex real, 1950–2026

Per què s'escalfa o es refreda la franja

Fins ara hem vist què passa. Però per què, alguns anys, els alisis s'afebleixen i l'aigua s'escalfa, i altres anys no? La clau no és a la superfície, sinó uns centenars de metres més avall.

Tot depèn de l'aigua que puja

Davant del Perú, els alisis aparten l'aigua de la superfície i, per omplir el buit, en puja de més avall. La temperatura del mar depèn sobretot de quina aigua puja.

Si la termoclina, la frontera entre l'aigua calenta i la freda, és a prop de la superfície, puja aigua freda. Si és fonda, el que puja és aigua calenta.

Per això els científics no només miren la superfície: també miren a 100 o 200 metres de fondària.

Primer, la molla es carrega

Durant els anys normals o de La Niña, els alisis amunteguen cada vegada més aigua calenta a l'oest. La capa calenta s'engruixeix.

És com carregar una molla: un dipòsit de calor que espera l'ocasió per sortir.

Després, l'espurna

A l'oest del Pacífic, grups de tempestes poden provocar ràfegues de vent de l'oest durant dies o setmanes. Bufen al revés que els alisis i empenyen l'aigua calenta cap a l'est.

Sovint les provoca l'oscil·lació de Madden-Julian, una gran ona de núvols i pluja que fa la volta al tròpic cada 30 a 60 dies.

Una onada sota el mar

L'empenta crea una onada que viatja per sota de l'aigua: l'ona de Kelvin. A la superfície gairebé no es nota, només uns centímetres, però a sota enfonsa la termoclina desenes de metres.

Creua tot el Pacífic en uns dos mesos.

Quan arriba a l'est

Davant del Perú la termoclina s'enfonsa i l'aigua que puja ja no és freda. La superfície s'escalfa, la pluja se'n va cap a l'est i els alisis encara s'afebleixen més. Ha començat El Niño.

Sol començar a la primavera i arriba al màxim cap a final d'any. Per això els pescadors el notaven per Nadal.

I com s'acaba

El Niño escampa la calor acumulada cap a l'atmosfera i cap a altres latituds. El dipòsit es buida, la termoclina torna a pujar i els alisis recuperen força.

Sovint el pèndol va massa lluny: l'aigua freda torna amb força i arriba La Niña. Mentrestant, la molla es torna a carregar.

Tall per l'equador, d'Indonèsia al PerúEscala vertical molt exagerada

Per què unes vegades El Niño i d'altres La Niña

Un cop comença, cada episodi es reforça a si mateix: amb El Niño, uns alisis més febles deixen avançar l'aigua calenta cap a l'est, i això encara els afebleix més; amb La Niña passa al revés. Però això no explica per què s'acaba ni per què després sol venir el contrari. La clau és el dipòsit de calor de sota el mar, que va sempre una mica per davant de la superfície.

El Niño buida el dipòsit. Escampa la calor acumulada cap a l'aire i cap a altres latituds. Quan s'acaba, la termoclina queda massa alta, puja aigua freda i és fàcil que arribi La Niña. La Niña el torna a omplir: amb els alisis forts, l'aigua calenta s'apila de nou a l'oest i prepara el proper El Niño.

Funciona com un gronxador: arribar dalt de tot d'un costat és el que et fa baixar cap a l'altre. Omplir i buidar el dipòsit triga uns quants anys, i això marca el ritme.

Per què és irregular? Perquè el gronxador no es mou sol: rep empentes a l'atzar, les ràfegues de vent de l'oest. Si el dipòsit és ple i arriba una bona empenta, comença El Niño. Si és ple però no arriba cap empenta, pot no passar res. El 2014 tothom esperava un El Niño fort, les ràfegues es van aturar i no va arribar fins al 2015.

Simulació amb un model senzill de l'ENSO, el del «dipòsit que es carrega i es descarrega», no dades reals. Les regles són sempre les mateixes; només canvien les empentes de vent a l'atzar. Cada vegada que tires els daus surt una història diferent, com passa a la realitat.

Paraules clau

ENSO
Sigla anglesa d'El Niño–Oscil·lació del Sud. És el nom del fenomen sencer, amb tres fases: El Niño, La Niña i neutral.
Anomalia
La diferència entre la temperatura d'avui i la normal per a aquella època de l'any.
Alisis
Vents constants que bufen d'est a oest a prop de l'equador.
Termoclina
La frontera, sota el mar, entre l'aigua calenta de dalt i l'aigua freda del fons.
Aflorament
Aigua freda i rica en nutrients que puja del fons. Alimenta el plàncton i, per tant, els peixos.
Cèl·lula de Hadley
El gran circuit de l'aire als tròpics: puja a l'equador, viatja per dalt cap als pols, baixa cap als 30 graus i torna arran de terra.
Efecte de Coriolis
La desviació aparent dels vents a causa del gir de la Terra. Fa que els alisis bufin cap a l'oest.
ZCIT
Zona de convergència intertropical: la franja prop de l'equador on es troben els alisis dels dos hemisferis i on plou molt.
Ona de Kelvin
Una onada sota el mar que viatja d'oest a est per l'equador i enfonsa la termoclina al seu pas.
Madden-Julian
Una gran ona de núvols i pluja que fa la volta al tròpic cada 30 a 60 dies i pot provocar ràfegues de vent de l'oest.
ONI
L'índex de la NOAA: la temperatura mitjana de tres mesos a la zona Niño 3.4. Per sobre de +0,5 °C hi ha El Niño; per sota de −0,5 °C, La Niña.

Metodologia. Les temperatures del mar, els vents i el tall de l'oceà són un model simplificat per explicar el fenomen, no dades de satèl·lit. Els valors de la línia del temps sí que són les mesures reals de l'índex ONI. Els efectes regionals són els patrons habituals descrits per la NOAA; cada episodi és diferent.

Fonts. NOAA CPC, índex ONI; NOAA CPC, discussió ENSO del 12/11/2026; Climate.gov, blog ENSO. Cartografia: Natural Earth.