Oceà
Quan es pon el sol, una multitud d'animals puja centenars de metres des de la penombra de l'oceà per menjar. Abans de l'alba, tornen a baixar. Ho fan cada dia, a tots els mars, i ho vam descobrir per error.
L'estiu del 1942, en plena Segona Guerra Mundial, un petit vaixell de l'armada dels Estats Units, el Jasper, provava sonars davant de San Diego, a Califòrnia. A bord, tres científics, Carl Eyring, Ralph Christensen i Russell Raitt, enviaven polsos de so a l'aigua i cronometraven els ecos.
Hi havia una cosa que no quadrava. Lluny de la costa, on el fons era molt més avall, el so rebotava a unes 300 iardes, uns 275 metres. Com si hi hagués un fons. De vegades s'esvaïa i, al vespre, tornava a aparèixer de cop.
Les ecosondes d'altres vaixells també el veien, i el prenien per bancs desconeguts. Centenars d'aquestes lectures van acabar a les cartes nàutiques amb dues lletres, ED, «existència dubtosa», i algunes encara hi són. Després de la guerra, l'oceanògraf Martin Johnson, de l'Institut Scripps d'Oceanografia, va calar xarxes a diferents fondàries i va resoldre el misteri. El fals fons era viu.
Era una capa immensa d'animals, que els oceanògrafs van batejar com a capa de dispersió profunda, i es movia amunt i avall amb el sol. Avui en diem migració vertical diària, i sovint es descriu com el moviment d'animals més gran del planeta, si es compta en tones.
Per entendre aquest viatge cal començar per la llum. L'aigua se la menja molt de pressa. Segons la NOAA, l'agència oceànica dels Estats Units, per sota dels 200 metres en queda molt poca, i a partir dels 1.000 metres ja no se'n detecta gens.
Per això els oceanògrafs divideixen l'oceà en franges. Els primers 200 metres són la zona il·luminada: n'hi ha prou perquè unes algues microscòpiques, el fitoplàncton, facin la fotosíntesi. Són la base de gairebé tot el que menja al mar obert.
Entre els 200 i els 1.000 metres hi ha la zona crepuscular, una penombra blava que es va enfosquint. Ocupa prop d'una cinquena part del volum de tots els oceans. És on passen el dia els protagonistes d'aquesta història. Baixa per veure què hi passa al llarg de 24 hores.
És migdia sobre un oceà tropical. El sol és a dalt de tot i la llum arriba més avall que en cap altre moment del dia.
A uns 450 metres, en plena zona crepuscular, hi ha una capa densa d'animals. Cada punt del gràfic en representa una multitud.
És la capa que els sonars confonien amb el fons. Molts dels peixos que hi viuen tenen una bufeta plena de gas que fa rebotar el so.
Una barreja de tot: copèpodes, uns crustacis de pocs mil·límetres; krill; peixos llanterna, que fan llum amb el cos; calamars; meduses i altres animals gelatinosos, com els sifonòfors.
Els peixos llanterna, o mictòfids, produeixen bona part de l'eco que veu el sonar, juntament amb els sifonòfors, que també porten una bombolla de gas. Però no viatgen sols: les xarxes troben tots aquests animals junts, a les mateixes fondàries.
A dalt hi ha el menjar, però també el perill. Molts depredadors cacen amb la vista, i de dia un animal petit prop de la superfície és fàcil de veure.
A 450 metres, en la penombra, és gairebé invisible. Allà s'hi està tot el dia, en dejú.
La capa puja a uns 6,5 centímetres per segon, uns 230 metres per hora. Per arribar a dalt poc després de la posta, ha de sortir una hora i mitja abans que es pongui el sol.
Mesures de sonar de tot el món diuen que la capa arriba a la superfície, de mitjana, 17 minuts després de la posta.
De nit, la capa s'escampa pels primers cent metres, entre el fitoplàncton. Els més petits mengen algues. Els més grans es mengen els petits.
La foscor els protegeix.
La capa deixa la superfície uns 20 minuts abans que surti el sol, i baixa una mica més de pressa que no ha pujat: uns 7,6 centímetres per segon.
Quan el sol ja és alt, torna a ser a 450 metres, a punt per passar-hi el dia.
Una part de la capa es queda a baix. L'expedició Malaspina, que va fer la volta al món el 2010 i el 2011, va mesurar que, de mitjana, només la meitat del senyal del sonar pujava cada nit.
En gris, els animals que es queden. Segons la regió, els que pugen van d'un 20% a un 90%.
Sobretot per la llum. Molts animals de la capa es comporten com si busquessin sempre la mateixa penombra. Quan el sol baixa, aquesta penombra puja. La línia de punts és el nivell de llum on és la capa a migdia: els científics en diuen isoluma. És com qui, en un dia de calor, va movent la tovallola per quedar-se sempre a l'ombra.
Però la llum no ho explica tot. Molts migradors també tenen un rellotge intern que els marca el ritme encara que no vegin el sol.
Copèpodes tancats a les fosques en un vaixell continuaven canviant de dia i de nit les proteïnes del metabolisme, com si portessin un rellotge intern.
Arrossega el rellotge per moure't per les 24 hores, o deixa que el dia passi sol.
Centenars de metres no semblen gaire. Però cal mirar-ho a la seva escala. El copèpode Pleuromamma xiphias, que viu a tots els oceans, fa uns 5 mil·límetres. Cada vespre puja uns 500 metres per menjar prop de la superfície, i abans de l'alba els torna a baixar.
Són 100.000 vegades la llargada del seu cos, només d'anada. Fes-ne el càlcul amb la teva alçada.
El copèpode · 5 mm
Tu, a la mateixa escala
Entre el desembre del 2010 i el juliol del 2011, el vaixell oceanogràfic Hespérides va fer la volta al món amb l'expedició Malaspina, amb una ecosonda encesa dia i nit. Va trobar la capa a tots els oceans que va creuar, però no a la mateixa fondària ni amb el mateix comportament.
Al sud de l'Índic, la capa es quedava de dia a gairebé 600 metres, però només en pujava una cinquena part. Al Pacífic oriental, davant d'Amèrica, es quedava molt més amunt, a uns 350 metres, i en canvi hi pujava gairebé tota.
La diferència va lligada, sobretot, a l'oxigen, tot i que també hi compten la temperatura i la transparència de l'aigua. Al Pacífic oriental, a pocs centenars de metres, hi ha una gran massa d'aigua gairebé sense oxigen. Els migradors baixen just fins al seu límit, i molts s'hi fiquen a dins durant el dia. Una hipòtesi és que els serveix d'amagatall: els seus depredadors, més grans i més actius, necessiten més oxigen i no els hi poden seguir.
Amb dades de sonar de 389 campanyes oceanogràfiques, entre el 1990 i el 2011, un altre estudi va dibuixar el mapa de tot el planeta. De dia, la capa es queda entre els 200 i els 650 metres. Les més fondes, als grans remolins dels oceans subtropicals, on l'aigua és molt clara. Les més someres, al nord del Pacífic i de l'Atlàntic, al nord de l'Índic i al Pacífic tropical oriental. El factor que millor ho explica és, de nou, l'oxigen.
El 2019, un equip va mostrar que la migració també es pot veure des de l'espai: el làser del satèl·lit CALIPSO, en servei fins al 2023, detectava de nit el senyal dels animals que havien arribat a la superfície. Deu anys de dades mostren que als oceans subtropicals, molt clars, els migradors són una part més gran del plàncton, però que on n'hi ha més, en total, és on hi ha més menjar.
Aquestes capes d'animals fan de desenes a centenars de metres de gruix, però poden continuar sense interrupció durant milers de quilòmetres.
Si la llum marca el ritme, tot el que canvia la llum hauria de moure la capa. I la mou. Els oceanògrafs ho veuen en els ecogrames, els gràfics que fan les ecosondes: el temps va d'esquerra a dreta, la fondària de dalt a baix, i com més fosc és un punt, més animals hi ha.
Amb lluna plena, la capa no arriba tan amunt. Un núvol que tapa el sol la fa pujar uns metres. I a l'Àrtic, durant la nit polar, el zooplàncton continua pujant i baixant amb una llum que nosaltres gairebé no veuríem, i quan hi ha lluna, la segueix. Tria un cas per veure-ho.
Amb la lluna, la història és més subtil. En un estudi que va seguir una capa d'animals petits davant de la costa de Hawaii durant sis cicles de lluna, la capa pujava més a prop de la superfície les nits fosques que les clares. Però no seguia exactament la llum: la fase de la lluna explicava més que la llum mesurada, com si els animals tinguessin també un calendari lunar intern.
Al Pacífic nord-est, una capa que passava el dia a 300 metres pujava i baixava fins a 60 metres seguint l'ombra dels núvols, amb uns cinc minuts de retard. Al llarg del dia, aquests petits viatges sumaven com a mínim un 36% del recorregut d'anada i tornada de la migració diària.
A l'Àrtic, uns sonars ancorats a Svalbard, a 79 i 80 graus de latitud, van demostrar que la migració no s'atura durant la nit polar. I quan la lluna és sobre l'horitzó, el ritme canvia: ja no és de 24 hores sinó de 24,8, el que triga la lluna a tornar al mateix lloc del cel. Cada 29,5 dies, amb la lluna plena, el zooplàncton s'enfonsa i s'acumula a uns 50 metres.
Aquest viatge no només importa als animals. També mou carboni cap al fons. Els científics en diuen la bomba biològica, i els migradors en són una peça.
A la zona il·luminada, el fitoplàncton fa la fotosíntesi amb el CO2 dissolt a l'aigua, que l'oceà pren de l'aire. El carboni passa a formar part de les algues.
Algues mortes, excrements i restes s'enganxen i s'enfonsen. És la neu marina, que baixa de deu a cent metres al dia. Pel camí, els bacteris i altres animals se'n mengen la major part.
És la via clàssica de la bomba biològica: la gravetat.
Els migradors fan una drecera. Mengen a dalt durant la nit i, abans de l'alba, baixen centenars de metres en un parell d'hores, amb el menjar a la panxa.
Durant el dia, a la zona crepuscular, respiren i alliberen CO2, deixen anar excrements que s'enfonsen més de pressa que la neu marina, i alguns són menjats o moren allà. El carboni que havien menjat a dalt es queda a baix.
Respirar també gasta oxigen. Per això, segons un estudi del 2013, la migració fa més extremes les zones pobres en oxigen de l'oceà.
El CO2 alliberat a poca fondària torna aviat a la superfície. Com més avall queda, més anys triga a tornar a tocar l'aire.
Segons una revisió publicada a Nature el 2019, el que deixen els migradors fins a uns 600 metres pot quedar-se a l'oceà fins a 250 anys. Per sota dels 1.000 metres, segles.
Mesurar el carboni que baixa dins de milions d'animals que es mouen és molt més difícil que atrapar la neu marina amb una trampa. Cada estudi compta coses diferents, i les xifres van d'unes dècimes a uns quants petagrams de carboni l'any. Un petagram són 1.000 milions de tones.
Part del problema és que no sabem bé quants animals hi ha. El 1980 es calculava que al món hi havia uns 1.000 milions de tones de peixos de la zona crepuscular. Amb les dades acústiques de la Malaspina, el 2014 un equip va estimar que, només entre els 40 graus nord i sud, n'hi podria haver deu vegades més, tot i que amb molta incertesa. Estimacions posteriors donen entre uns 2.000 i 16.000 milions de tones: la xifra encara es discuteix.
Un model global del 2019, que els mateixos autors presenten com un experiment de pensament, calcula que la migració del zooplàncton aporta de mitjana un 16% de tot el carboni que baixa per sota de la zona il·luminada. Un recull d'estudis del 2021 atribueix als peixos, entre el que baixa en excrements i el que porten nedant, un 16% semblant, amb un marge enorme (d'un 3% a un 29%) i calculat sobre un total diferent.
Per fer-se'n una idea: segons les projeccions del Global Carbon Budget, el 2026 els combustibles fòssils i el ciment emetran uns 38.200 milions de tones de CO2, que contenen uns 10.400 milions de tones de carboni, 10,4 petagrams. (A On va el CO₂ que emetem expliquem on van a parar.) No és una comparació directa. La bomba biològica és un cicle natural que ja funcionava molt abans que nosaltres: no s'endú les nostres emissions. Però, en guardar carboni lluny de l'aire durant dècades o segles, és una de les peces que regulen quant CO2 hi ha a l'atmosfera.
La gran pregunta és com canviarà la migració amb l'escalfament. Un estudi del 2017 preveu que, cap al 2100, les comunitats de la zona crepuscular s'assemblaran més entre elles i que la seva biomassa podria créixer un 17%. És una projecció d'un model. Cada vespre, quan es pon el sol, el viatge torna a començar.
Metodologia. Són dades reals el gràfic «On és la capa de dia i on és de nit» (taula 1 de Klevjer et al., 2016) i les estimacions de carboni publicades, excepte la xifra del zooplàncton (uns 1,0 PgC l'any), que és un càlcul nostre: el 16% de mitjana aplicat als 6,5 PgC del model del 2019. El tall de l'oceà de 24 hores és un esquema d'un oceà tropical a l'equinocci: la fondària de dia (450 m) és un valor típic, la proporció de la capa que migra (50%) és la mitjana del senyal acústic de la Malaspina (46% a la taula 1), i els horaris i les velocitats són mitjanes mesurades amb sonar (Bianchi i Mislan, 2016). L'ecograma és una simulació: la capa intenta seguir sempre el mateix nivell de llum, calculat a partir de l'altura del sol i de la lluna, sense superar les velocitats mitjanes; reprodueix comportaments descrits als estudis, no valors exactes.
Fonts.