Planeta
Cada any, el vent s'endú del Sàhara milions de tones de pols cap a l'altra banda de l'Atlàntic. Una part cau sobre la selva més gran del món i li porta una mica del que la pluja li treu.
El gener del 1832, el Beagle s'acostava a les illes de Cap Verd, davant de la costa d'Àfrica. Feia dies que l'aire era tèrbol. Just abans d'ancorar a Praia, un naturalista de 22 anys, Charles Darwin, va trobar una pols marró finíssima enganxada a la gasa del penell, dalt del pal.
Anys després, el microscopista alemany Christian Ehrenberg va examinar aquella pols i la d'altres vaixells. Hi va trobar 67 formes de vida microscòpica, gairebé totes d'aigua dolça. Restes de llacs i rius, enmig de l'oceà.
Darwin va reunir notícies de pluges de pols a centenars de quilòmetres de la costa, i alguna molt més lluny, enmig de l'oceà. Va concloure que venia d'Àfrica. Tenia raó.
Avui els satèl·lits la segueixen. Cada any surten del Sàhara cap a l'Atlàntic uns 180 milions de tones de pols. Una part travessa l'oceà en menys d'una setmana i cau sobre l'Amazònia, la selva tropical més gran del món. I li porta una cosa que li falta: fòsfor.
El Sàhara és la font de pols més gran del món. Però la pols no surt de tot arreu igual. Les fonts més actives són zones baixes on fa temps hi havia aigua: llacs, rius i aiguamolls que es van assecar i van deixar un fons de sediments fins i solts.
La més gran de totes és en un racó del Txad. Baixa per veure com es va formar.
Al nord del Txad, entre muntanyes, hi ha una depressió d'uns 150 quilòmetres de costat: el Bodélé. Ocupa només un 0,2% del Sàhara.
Tot i així, és la font de pols més gran del planeta. Segons alguns càlculs, en surt fins a la meitat de tota la pols del Sàhara.
Durant milers d'anys, el Sàhara va ser verd. El monsó africà hi portava prou pluja per omplir un llac immens, el Megatxad: uns 361.000 km², onze vegades Catalunya, i fins a 160 metres de fondària.
Era el llac més gran d'Àfrica.
Fa uns 5.000 anys les pluges es van retirar i el nivell del llac va caure de pressa. El llac Txad d'avui n'és una petita resta.
La part nord, on ara hi ha el Bodélé, es va acabar d'assecar fa només uns mil anys.
Al llac hi vivien incomptables diatomees, unes algues microscòpiques que es fabriquen una closca de sílice, com de vidre. Quan morien, s'acumulaven al fons.
Avui formen una roca blanca, la diatomita: lleugera i tan fràgil que es desfà amb el vent. Són organismes d'aigua dolça, com els que Ehrenberg va veure a la pols de Darwin.
Del desembre al març bufa l'harmattan, un vent sec del nord-est. Quan passa entre el massís del Tibesti i l'altiplà de l'Ennedi, s'estreny i s'accelera, com l'aire en un embut.
Arran de terra, la diatomita es trenca i s'enlaira. Hi ha tempesta de pols uns cent dies l'any, i cadascuna s'endú, de mitjana, unes 700.000 tones.
El vent ja s'ha menjat fins a quatre metres de fons de llac des que es va assecar.
Aquesta pols viatja cap al sud-oest, per sobre de Nigèria, fins al golf de Guinea i l'Atlàntic. Allà es barreja amb la pols d'altres punts del desert.
Un estudi del 2006 va calcular que gairebé la meitat de la pols que arriba a l'Amazònia surt d'aquest racó del Txad.
Com que el Bodélé només fa pols des de fa uns mil anys, alguns geòlegs creuen que el seu paper s'ha exagerat, o que és molt recent. I les mesures de Caiena apunten que la pols que hi arriba a la primavera ve sobretot del Sahel.
Esquema sobre un mapa real. El contorn del llac és aproximat. Fonts: Washington et al. 2009; Armitage et al. 2015; Bristow et al. 2010.
A l'estiu, el terra del Sàhara és una planxa. L'aire de sobre s'escalfa tant que puja i es remou fins a 5 o 6 quilòmetres d'altura, i s'emporta la pols amunt.
Quan arriba a la costa, aquest aire calent i sec no es barreja amb l'aire del mar, que és més fresc i humit. Com que és més fresc, és més dens, i l'aire del Sàhara hi passa per sobre, com l'aire calent que es queda a dalt d'una habitació mentre a terra fa fresca. Els meteoròlegs en diuen capa d'aire del Sàhara (SAL, en anglès). La van descriure per primer cop Toby Carlson i Joseph Prospero el 1972.
A l'hivern la capa és més baixa i va més cap al sud. La pols viatja gairebé arran de mar, dins els vents alisis, i apunta cap a Sud-amèrica. Tria una estació per veure-ho de costat.
Baixa per seguir la pols a través de l'oceà, mes a mes.
Cada any, de mitjana, creuen el meridià 15° oest, a l'altura de la costa africana, uns 182 milions de tones de pols.
Ho va calcular un equip de la NASA amb el satèl·lit CALIPSO, que fins al 2023 va escanejar l'atmosfera amb un làser i veia a quina altura viatjava la pols. Són mitjanes del 2007 al 2013.
És una estimació, amb un marge d'error d'entre el 45% i el 70%.
Empesa pels alisis, la pols triga de 5 a 7 dies a arribar al Carib, a més de 4.000 quilòmetres.
Pel camí en va caient. A mig oceà, a 35° oest, en queden 132 milions de tones. A 75° oest, a l'altura de l'est de Cuba, en passen 43.
La major part cau a l'oceà, i també l'adoba.
A l'hivern i la primavera, la pols viatja baixa, per sota dels 3 quilòmetres, i més al sud, entre l'equador i els 10 graus nord. Va de dret cap a la costa de Sud-amèrica.
A Caiena, a la Guaiana Francesa, l'aire porta més pols de gener a maig que la resta de l'any.
És l'època de pluges al nord de l'Amazònia, i la pluja arrossega la pols cap a terra. Segons els models, la major part hi arriba dins les gotes d'aigua: és el que els científics en diuen deposició humida.
Cada any cauen sobre l'Amazònia uns 28 milions de tones, sobretot a la meitat nord. És una estimació amb molt marge: podrien ser només 8 o arribar a 48.
A l'estiu i la tardor gairebé no n'hi arriba.
A l'estiu, la pols surt més amunt, entre 1 i 5 quilòmetres, i més al nord. Passa per sobre de les Antilles i arriba a Florida i al golf de Mèxic.
És quan en surt més: gairebé la meitat de tota la pols de l'any.
El juny del 2020 va sortir cap a Amèrica el núvol de pols més dens mai mesurat per satèl·lit.
De tant en tant, el vent del sud la desvia cap a Europa i la porta fins a casa nostra.
Al nord-est peninsular passa, de mitjana, una mica més d'un de cada sis dies.
Arrossega el control per passar d'un mes a un altre, o prem «Reprodueix» per veure tot l'any.
Fixa't com la pols puja cap al nord a l'estiu i baixa cap al sud a l'hivern, quan cau sobre l'Amazònia.
Recorregut i altura segons Tsamalis et al. 2013 i Yu et al. 2015. La quantitat de pols segueix els percentatges per estació de CALIPSO, repartits entre els mesos.
Si carreguéssim en camions de 25 tones la pols que cau cada any sobre l'Amazònia, en caldrien 1,1 milions: uns 3.000 camions cada dia. Posats en fila, l'un tocant a l'altre, farien 18.000 quilòmetres, gairebé mitja volta a la Terra.
I tanmateix, escampada sobre una superfície tan gran, és una capa que no es veu: uns 3 grams per metre quadrat en tot un any. Del fòsfor, que és el que importa, en cauen unes 22.000 tones. Cabrien en 880 camions.
Sembla una paradoxa: la selva més exuberant del món creix sobre uns dels sòls més pobres. La pluja fa molt de temps que els renta, i se n'ha endut bona part dels nutrients. El que més hi falta és el fòsfor, un element que tots els éssers vius necessiten per fer ADN i per moure energia dins les cèl·lules.
El 2022 se'n va tenir la prova directa. Un equip va adobar parcel·les d'una selva madura, en un sòl com el d'un 60% de l'Amazònia, amb nitrogen, amb fòsfor o amb altres nutrients. Només el fòsfor la va fer més productiva: en dos anys, un 29% més d'arrels fines i un 19% més de fulles i branques noves, tot i que els troncs no van créixer més de pressa.
La selva sobreviu perquè gairebé no en perd. Les fulles cauen, es descomponen i les arrels en recuperen el fòsfor. Cada any hi circulen entre 1.400 i 4.100 grams per hectàrea. Però l'aigua que s'escola cap als rius se n'emporta una mica: de 8 a 40 grams per hectàrea i any.
És com un compte corrent on els diners es mouen sense parar, però cada mes el banc cobra una petita comissió. Si no hi entrés mai cap ingrés, el compte s'aniria buidant a poc a poc. La pols del Sàhara és un d'aquests ingressos: petit, però arriba cada any de l'altra banda de l'oceà.
Amb els números del satèl·lit, l'ingrés i la comissió s'assemblen molt: unes 22.000 tones de fòsfor l'any, uns 23 grams per hectàrea (entre 7 i 39). Per això els autors creuen que, sense la pols, el sòl de la selva s'aniria empobrint en qüestió de dècades o segles. Però avisen que encara no se sap quanta pols necessita de debò.
Tampoc no és l'únic ingrés. Del cel hi cauen cada any entre 161 i 300 grams de fòsfor per hectàrea, i la pols africana n'és, segons el mateix estudi, un 13% com a màxim. La resta és sobretot fum d'incendis i partícules biològiques, com pol·len i espores. Però molt d'això surt de la mateixa selva: és com passar diners entre dos comptes del mateix titular. La pols, en canvi, és fòsfor que ve de fora.
El 2020, Joseph Prospero, el mateix científic que mesura la pols a Barbados des del 1965, va publicar setze anys de mesures diàries a Caiena. Segons els seus càlculs, a l'Amazònia només hi cauen de 8 a 10 milions de tones l'any, tres vegades menys, i sobretot a la vora nord i nord-est, no al centre de la selva. Si té raó, la pols només paga una part de la comissió.
El 2019, un equip va descobrir que el fum dels incendis de l'Àfrica austral també creua l'oceà i porta fòsfor, un fòsfor més fàcil d'aprofitar que el de la pols. Segons el seu model, aporta fins a la meitat del fòsfor que arriba a l'Amazònia des d'Àfrica.
Encara es debat quanta pols cau, on cau i quina part del fòsfor poden fer servir les plantes. Ningú no discuteix que una part del que alimenta la selva ve de l'altra banda de l'oceà.
La major part de la pols no arriba a terra. Un càlcul anterior, fet amb un altre satèl·lit per a l'any 2001, donava xifres més altes: de cada 240 milions de tones que van sortir d'Àfrica, unes 140 van caure a l'Atlàntic.
Al mar obert hi falta sovint ferro, i la pols del desert en porta. En una expedició a l'Atlàntic tropical, uns investigadors van afegir pols del Sàhara a mostres d'aigua: els microbis que fixen el nitrogen de l'aire es van activar, probablement gràcies al ferro i al fòsfor que portava.
A l'altra banda, la pols també ha fet terra. Les illes de les Bahames i els illots de Florida (els Keys) són de roca calcària, sense gaire material per fer sòl. Els seus sòls s'han format, sobretot, amb pols africana acumulada amb el temps.
Quan la capa d'aire del Sàhara engoleix una tempesta tropical, el seu aire sec, la capa calenta que fa de tapa i el vent fort que l'acompanya poden impedir que es converteixi en un huracà. Els anys amb més pols sobre l'Atlàntic solen tenir menys huracans.
No està clar si la pols frena els huracans o si només coincideix amb condicions que ja els són poc favorables.
La pols també es respira. A Caiena i a Guadalupe, la pols africana fa superar el límit diari de partícules que recomanava l'OMS (50 micrograms per metre cúbic) gairebé un de cada deu dies.
Arriba quan una baixa pressió es queda aturada a l'oest o al sud-oest de la Península i un anticicló bloqueja Europa: el vent del sud puja la pols cap al nord. El cel es torna blanquinós o groguenc. Si plou, cau pluja de fang i els cotxes queden tacats.
Entre el 2001 i el 2011, al nord-est peninsular, com al sud-est de França i al nord d'Itàlia, hi va haver pols africana el 17% o el 18% dels dies, sobretot a l'estiu. És menys que al sud: a Sicília hi arriba el 37% dels dies. De mitjana és poca cosa, d'1,1 a 1,5 micrograms per metre cúbic més de PM10, les partícules fines que respirem. El problema són els episodis forts.
Entre el 2020 i el 2022 hi va haver sis episodis com no se n'havien mesurat mai des del 2000. El més fort, del 14 al 20 de març del 2022, va cobrir gairebé tota la Península: a Almeria, la mitjana diària de partícules va arribar a valors d'entre 1.500 i 3.100 micrograms per metre cúbic, segons l'estació. En un episodi normal sol quedar per sota de 100.
La quantitat de pols que creua l'oceà no és mai la mateixa. El 2007, segons CALIPSO, en van sortir d'Àfrica 227 milions de tones; el 2011, 133. La que cau a l'Amazònia també canvia: segons l'any, s'aparta fins a un 29% de la mitjana. Passa el cursor o toca el gràfic per veure cada any.
Una de les claus és al Sahel, la franja semiàrida al sud del Sàhara: els anys que hi plou poc, l'any següent creua l'oceà més pols. Ja ho mostraven les mesures de Barbados, on la pols va créixer molt amb les grans sequeres dels anys setanta. El mecanisme exacte encara no s'entén del tot.
I el futur? Una reconstrucció de 160 anys indica que hi va haver molta pols entre el 1910 i el 1940 i entre el 1970 i el 1980, i poca als anys 2000. Els models climàtics apunten que, amb l'escalfament, el vent que l'aixeca s'afeblirà i n'hi haurà menys. Però altres simulacions preveuen més pols al Bodélé a final de segle. No hi ha acord.
Darwin va veure caure la pols sobre el Beagle i va endevinar d'on venia. No podia imaginar que el fons d'un llac sec, a gairebé 9.000 quilòmetres, acabaria adobant, a poc a poc, els arbres de l'Amazònia.
Metodologia. Les xifres de pols són estimacions publicades. Les principals surten del satèl·lit CALIPSO (Yu et al. 2015): els fluxos de pols tenen un marge d'error d'entre el 45% i el 70%, i la pols que cau a l'Amazònia va de 8 a 48 milions de tones l'any (millor estimació, 28). El model validat amb mesures a terra de Prospero et al. (2020) dona una deposició unes tres vegades menor, i l'article ho presenta com a debat obert. Són dades reals: el gràfic d'anys (2007–2013), els percentatges per estació, les estimacions de la pols que cau a l'Amazònia i els fluxos de fòsfor. Són esquemes: el mapa del Bodélé (el contorn del llac Megatxad és aproximat), el tall de la capa d'aire i el recorregut de les partícules als mapes, que segueix les latituds i altures mesurades però no és una simulació meteorològica; la quantitat de cada mes reparteix els percentatges per estació. El fòsfor del gràfic interactiu es calcula amb la fórmula de Yu et al. (780 parts per milió dividit per la superfície de la regió segons els autors, 9,6 milions de km²); per a altres estudis és només aproximat, perquè fan servir regions diferents. Els camions (25 tones i 16,5 metres) són un càlcul propi.
Fonts.