Biologia
En cada gota de mar, centenars de milers de virus ataquen bacteris i els bacteris es defensen. D'aquesta guerra sense treva, la ciència en va treure el CRISPR.
Omple un got d'aigua al mar, a qualsevol platja. És transparent i sembla buida. Però si és com la mostra típica d'aigua de mar de superfície, en aquest quart de litre hi neden uns 1.700 milions de virus. I uns 135 milions de bacteris.
No ens fan res a nosaltres: gairebé tots ataquen bacteris. Es diuen bacteriòfags, o simplement fags: «menjadors de bacteris». Són les entitats biològiques més abundants del planeta. Se'n calculen uns 1031: un 1 seguit de 31 zeros.
Entre els fags i els bacteris hi ha una guerra que no s'atura mai. Cada segon, a l'oceà, hi ha unes 1023 infeccions: un 1 seguit de 23 zeros. Els bacteris han inventat desenes de sistemes de defensa, i els virus, maneres de saltar-se'ls. Un d'aquests sistemes, una mena de memòria amb què el bacteri recorda els virus que l'han atacat, el va descobrir i en va intuir la funció un microbiòleg de la Universitat d'Alacant. Avui és l'eina amb què ja s'editen cèl·lules de persones malaltes per tractar-les.
El 1917, el microbiòleg autodidacte Félix d'Hérelle va deduir que el que desfeia alguns cultius de bacteris havia de ser un paràsit dels mateixos bacteris, massa petit per veure'l. El va batejar amb el nom de bacteriòfag. Dos anys abans, el metge britànic Frederick Twort ja havia publicat observacions semblants.
Un fag és poca cosa: una closca de proteïna amb material genètic a dins i una màquina per injectar-lo en un bacteri. No menja, no respira i no es pot reproduir sol. Fora d'una cèl·lula és inert, com un llapis de memòria sense ordinador. Només quan entra en un bacteri es converteix en una fàbrica.
I és minúscul: només es veu amb un microscopi electrònic. Baixa amb el control des d'un òvul humà, la cèl·lula més gran del nostre cos, fins a un fag aterrat sobre un bacteri.
El T4, un dels fags més estudiats, infecta el bacteri Escherichia coli, el de l'intestí. Sembla un mòdul lunar: un cap allargat ple d'ADN, una cua que es pot contraure i sis potes llargues i primes. Baixa per veure com funciona. El fag i el bacteri estan dibuixats a escala; el que passa a dins és un esquema.
Un nanòmetre és una milionèsima de mil·límetre. El cap del T4 fa 115 nanòmetres de llarg, una novena part de l'amplada del bacteri que ataca. A dins hi porta el seu ADN, enrotllat com el fil d'una bobina: unes 169.000 lletres de codi genètic. Desplegat, faria 57 micres, unes 500 vegades la llargada del cap.
A sota hi ha una cua buida per dins i sis fibres llargues: els sensors que busquen la presa.
El fag no neda: va a la deriva fins que topa amb un bacteri. Les puntes de les fibres reconeixen una molècula concreta de la superfície: segons la soca, un sucre o una proteïna de la membrana exterior. És com una clau i un pany: si el bacteri no té aquest pany, el fag no hi pot entrar.
Quan almenys tres de les sis fibres s'han enganxat, la placa de la base canvia de forma: passa d'hexàgon a estrella. És el senyal per disparar.
La beina de la cua es contrau, de 92,5 a 42 nanòmetres, i empeny un tub intern a través de la paret del bacteri. El cap gira gairebé una volta sencera i el tub hi entra com una broca. A la punta porta un enzim que dissol la capa dura de la paret.
Pel tub hi passa tot l'ADN del fag. La closca buida es queda a fora.
Els gens del fag prenen el control. Apaguen els gens del bacteri, i l'ADN del bacteri acaba trossejat i reaprofitat com a matèria primera. Tota la maquinària de la cèl·lula treballa ara per al virus.
La cèl·lula copia l'ADN del virus una vegada i una altra i fabrica per separat caps, cues i fibres. Després els munta, com en una cadena de muntatge, i omple cada cap amb una còpia de l'ADN.
En un experiment típic a 37 °C, el primer fag complet apareix al cap d'uns 15 minuts. A partir d'aquí, en surten uns 8 de nous cada minut.
Cap als 30 minuts, dues proteïnes del virus foraden la membrana i desfan la paret. El bacteri esclata (els biòlegs en diuen lisi) i allibera un centenar llarg de fags nous, a punt per buscar la propera víctima. Aquest camí es diu cicle lític.
Les xifres canvien molt segons com estigui de ben alimentat el bacteri. Quan creix poc, el fag triga més i en surten menys.
No tots els fags maten de seguida. Alguns, com el fag lambda, poden triar. Un cop dins, el seu ADN s'insereix al cromosoma del bacteri i s'hi queda quiet. Una proteïna del virus, un repressor, manté apagats els gens que el farien multiplicar.
Aquest ADN amagat es diu pròfag, i el camí, cicle lisogènic.
Cada vegada que el bacteri es divideix, copia el seu cromosoma i, amb ell, el pròfag. Les dues filles hereten el virus. Així el fag es multiplica sense matar ningú, generació rere generació.
És molt habitual: gairebé la meitat dels bacteris amb el genoma seqüenciat porten algun pròfag.
Si el bacteri pateix un dany greu a l'ADN, per exemple per llum ultraviolada, s'activa una alarma de reparació. Aquesta alarma trenca el repressor del virus. El pròfag se separa del cromosoma i torna al cicle lític: abandona la cèl·lula abans que mori.
Esther Lederberg el va descobrir el 1951, amagat dins de la soca d'E. coli K-12, la que feien servir molts laboratoris.
Tria un dels dos cicles i prem «Reprodueix» per veure'l sencer, amb el rellotge en marxa.
Ningú no els ha comptat, és clar. El 1031 és l'anomenat «producte de Hendrix», pel biòleg Roger Hendrix, que el va deixar implícit als seus treballs de finals dels anys noranta, sense escriure'l mai amb aquestes xifres. Multiplica el nombre de bacteris i arqueus (uns microbis semblants als bacteris) de la Terra, uns 5 × 1030, per la proporció habitual d'unes deu partícules de fag per cèl·lula a les mostres naturals.
El 2020, el biòleg Arcady Mushegian el va revisar amb dades més noves i va concloure que la xifra continua sent bona: difícilment és gaire més gran o gaire més petita.
Només a l'oceà se'n calculen uns 1030. Si els posessis l'un darrere l'altre, la filera faria uns 10 milions d'anys llum: quatre vegades la distància fins a la galàxia d'Andròmeda. Però, d'on surt aquesta proporció de deu virus per bacteri? I es compleix sempre?
Els virus d'una mostra d'aigua es poden comptar un a un, amb microscopis o fent passar l'aigua per davant d'un làser. El 2016, un equip va reunir milers de mesures d'aquest tipus, de l'Àrtic a l'Índic i de la superfície fins a gairebé 6.000 metres de fondària. El 2017 en van corregir la compilació: tres dels conjunts de dades eren d'aigua dolça, no de mar. Sense aquests, queden 5.508 mesures de 22 campanyes.
Cada punt és una mostra d'aigua: com més a la dreta, més bacteris; com més amunt, més virus. Les diagonals marquen quants virus hi ha per bacteri.
La regla de «deu virus per bacteri» funciona com a mitjana, però amaga molt. En aigües de superfície, plenes de vida, la proporció sol ser més baixa. Per sota dels 1.000 metres, on hi ha pocs bacteris, la mediana passa de 30 virus per cèl·lula.
A més, els virus no creixen al mateix ritme que els bacteris. Si ajuntem totes les mesures, una mostra amb deu vegades més bacteris que una altra només té unes cinc vegades més virus (càlcul propi). Els autors, que analitzen cada campanya per separat, també ho veuen, i conclouen que el 10 a 1 no serveix per calcular quants virus hi ha a cada lloc. El 1031 és un ordre de magnitud, no un recompte.
Tots aquests virus maten. A l'oceà, segons una estimació del viròleg marí Curtis Suttle, els virus maten cada dia aproximadament el 20% de la biomassa microbiana. En alguns llocs maten tants bacteris com els protists, els microorganismes que se'ls mengen; en d'altres, són la primera causa de mort.
Quan un bacteri o una alga microscòpica esclata, el seu contingut queda dissolt a l'aigua: carboni, nitrogen, fòsfor. Això no arriba directament als peixos: ho consumeixen sobretot altres bacteris. Els oceanògrafs en diuen el curtcircuit viral.
Així, una part dels nutrients es queda circulant entre els microbis de la capa de dalt de l'oceà, en lloc de pujar per la cadena alimentària. Segons els models, amb virus les algues fins i tot creixen més, perquè tenen més nutrients a l'abast.
Els virus també mantenen la diversitat. Cada fag ataca un tipus concret de bacteri: quan una espècie es fa massa abundant, els seus virus troben víctimes a cada pas. La guanyadora no pot acaparar-ho tot. Els ecòlegs en diuen «matar el guanyador».
Amb aquesta pressió, els bacteris han acumulat defenses de molts tipus.
Canviar el pany. La defensa més simple és modificar la molècula on s'enganxa el fag. Si la clau no entra, no hi ha infecció.
Tisores i etiquetes. Molts bacteris tenen enzims de restricció, unes tisores moleculars que tallen l'ADN allà on troben una seqüència concreta de lletres. El bacteri marca el seu propi ADN amb una etiqueta química perquè no el tallin. L'ADN d'un virus que entra no porta l'etiqueta, i les tisores el trossegen. El seu descobriment va valer el Nobel de Medicina del 1978.
Sacrificar-se. Quan detecten un virus, la cèl·lula infectada se suïcida abans que el fag acabi de fabricar còpies. Mor un bacteri, però el virus no s'escampa per la resta de la colònia. Es diu infecció avortiva. Un d'aquests sistemes, el CBASS, s'assembla tant a una via d'alarma antiviral de les nostres cèl·lules que els investigadors creuen que totes dues tenen un origen comú molt antic.
El 2018, un equip de l'Institut Weizmann, a Israel, en va descobrir deu de cop i els va posar noms de déus protectors: Thoeris, Gabija, Zorya, Hachiman… Des de llavors n'han aparegut desenes més.
Les tisores de restricció són les més esteses: les porten més de vuit de cada deu genomes. De mitjana, cada genoma de bacteri o d'arqueu té cinc sistemes antivirals de tres famílies diferents, però la variació és enorme: n'hi ha que no en tenen cap i n'hi ha un que en té 57.
Totes aquestes defenses tenen un punt feble: reaccionen igual davant de qualsevol virus, conegut o nou. Però en el 39% dels genomes n'hi ha una que és diferent. Aprèn.
A principis dels anys noranta, el microbiòleg Francisco Mojica, de la Universitat d'Alacant, estudiava l'arqueu Haloferax mediterranei, que viu en unes salines prop d'Alacant. Al seu ADN hi va trobar un patró que no havia vist mai: un tros de 30 lletres que es repetia 14 vegades, gairebé idèntic, separat cada vegada per trossos diferents de la mateixa llargada.
Mojica va descobrir que aquestes repeticions eren a molts microbis diferents. El 2002, un grup holandès les va batejar amb un nom que ha fet fortuna: CRISPR, sigla anglesa de «repeticions palindròmiques curtes agrupades i regularment espaiades».
La pregunta era què hi feien els trossos del mig, els espaiadors. Comparant-los amb totes les seqüències d'ADN conegudes, l'equip de Mojica va trobar que alguns coincidien amb l'ADN de virus i de plasmidis (petits anells d'ADN que passen d'un bacteri a un altre). I que aquests virus i plasmidis no aconseguien infectar les soques que portaven l'espaiador corresponent. Els espaiadors semblaven un arxiu de retrats de vells enemics: una memòria immunitària. Ho va publicar el febrer del 2005, i aquell any dos equips francesos hi van arribar pel seu compte.
La prova va arribar el 2007, d'un lloc inesperat: l'empresa d'ingredients alimentaris Danisco. Hi estudiaven Streptococcus thermophilus, el bacteri del iogurt, que els fags ataquen sovint. L'equip de Rodolphe Barrangou i Philippe Horvath va veure que els bacteris que sobrevivien a un atac havien afegit a l'arxiu espaiadors nous, copiats del virus. Si els treien l'espaiador, perdien la immunitat. Si n'hi posaven un, la guanyaven.
Baixa per veure com funciona aquesta memòria.
A l'ADN del bacteri hi ha un arxiu: repeticions idèntiques (els rombes grisos) separades per espaiadors, cadascun diferent. Al costat hi ha els gens cas, que fabriquen les proteïnes que fan funcionar el sistema.
Cada espaiador és un retrat: un tros d'unes 30 lletres copiat d'un virus, o d'un altre ADN invasor, que va atacar algun avantpassat del bacteri.
Un fag que el bacteri no ha vist mai hi injecta el seu ADN, en vermell. No hi ha cap espaiador que hi coincideixi, així que l'arxiu no serveix de res.
Gairebé sempre, el bacteri mor. Però en una població de milions de bacteris, de tant en tant algun sobreviu a l'atac.
Si el bacteri sobreviu, les proteïnes Cas1 i Cas2, amb l'ajuda d'altres proteïnes, capturen un fragment d'unes 30 lletres de l'ADN del virus. Trien un tros que tingui al costat una seqüència curta i concreta, el PAM. Aquest detall importa: dins l'arxiu, els espaiadors no tenen PAM al costat, i per això el sistema no ataca el seu propi arxiu.
Després enganxen el retrat nou a l'arxiu, gairebé sempre a la mateixa punta, la del principi. L'arxiu queda ordenat per dates.
Quan el bacteri es divideix, les dues filles reben una còpia de tot el cromosoma, arxiu inclòs. Tota la descendència recordarà aquest virus.
És una diferència important amb la nostra immunitat: la memòria que guarden els nostres limfòcits no queda escrita a l'ADN i no l'hereten els fills. La del CRISPR, sí.
El bacteri copia l'arxiu en una molècula llarga d'ARN, la mena de còpia de treball que les cèl·lules fan servir per llegir els seus gens, i després la talla en trossos petits. Cada tros conté un sol espaiador: és un ARN guia.
Cada ARN guia s'uneix a una proteïna tallant. En el sistema més famós, aquesta proteïna es diu Cas9. Moltes Cas9, cadascuna amb el seu retrat, patrullen la cèl·lula.
Quan el mateix fag torna a atacar, una Cas9 que porta el retrat corresponent repassa l'ADN invasor. Primer busca el PAM i, al costat, comprova si les lletres coincideixen amb la seva guia.
Si coincideixen, talla les dues cadenes de l'ADN del virus. Un ADN tallat no serveix per fabricar res. La infecció s'atura abans de començar.
Però els virus muten molt de pressa. N'hi ha prou que un fag canviï una sola lletra a la zona que reconeix la guia, o al PAM, perquè Cas9 no el reconegui. El 2008, el mateix equip del iogurt ho va veure: els fags s'escapaven així.
I el bacteri respon com abans: si en sobreviu algun, guarda un retrat nou. Afegir espaiadors l'un darrere l'altre el fa encara més resistent.
El 2012, Emmanuelle Charpentier i Jennifer Doudna van demostrar que Cas9 es pot programar: n'hi ha prou de canviar les lletres de l'ARN guia perquè Cas9 talli l'ADN que tu vulguis, sempre que tingui un PAM al costat.
L'arma d'un bacteri contra els virus s'havia convertit en un editor de gens. Funciona en plantes, animals i cèl·lules humanes.
Aquesta és una colònia de bacteris de mentida: cada cercle és un bacteri, i cada franja de color, un espaiador guardat. Allibera un virus, mira què passa i torna-hi. Després prova amb un mutant, o amb un virus que porti un anti-CRISPR (en parlem tot seguit).
També pots tocar la colònia per deixar-hi caure un virus A.
La colònia encara no ha vist cap virus. Cap bacteri no té espaiadors.
Si els bacteris tenen desenes d'armes, els fags tenen desenes de maneres de desactivar-les. Una ja l'hem vista: canviar una lletra per esquivar el CRISPR. És una cursa d'armaments: cada defensa nova afavoreix els virus capaços de saltar-se-la, i al revés.
Disfressar l'ADN. El T4 fabrica el seu ADN amb una lletra modificada i decorada amb sucres. Les tisores de restricció del bacteri no la reconeixen i no la tallen.
Anti-CRISPR. El 2013, un equip de la Universitat de Toronto va trobar fags de Pseudomonas aeruginosa amb gens que desactiven el sistema CRISPR del bacteri: els primers anti-CRISPR.
Construir un búnquer. Alguns fags gegants de Pseudomonas aixequen, dins del bacteri, una closca de proteïna semblant al nucli de les nostres cèl·lules. El seu ADN s'hi copia a dins, fora de l'abast de Cas9, de les tisores de restricció i de moltes altres defenses que tallen ADN. Però no de les que tallen ARN.
De la prova del iogurt al Nobel van passar tretze anys. Recorre la línia del temps.
El Nobel de Química del 2020 va ser per a Charpentier i Doudna, «pel desenvolupament d'un mètode per editar genomes». L'informe científic de l'Acadèmia sueca repassa tota la història i cita quatre treballs de Mojica, però el premi no el va incloure.
El 15 de novembre del 2023 (ho va anunciar l'endemà), el Regne Unit va aprovar el primer medicament basat en CRISPR, el Casgevy, per a l'anèmia de cèl·lules falciformes i la beta-talassèmia dependent de transfusions, a partir dels 12 anys. Es treuen cèl·lules mare de la medul·la òssia del pacient, s'editen al laboratori i se li tornen a infondre.
Hi ha una altra manera de fer servir aquesta guerra al nostre favor: enviar els fags contra els bacteris que ens infecten. D'Hérelle ja ho va fer el 1919 amb nens que tenien disenteria. Després de la Segona Guerra Mundial va arribar la penicil·lina, i a l'Occident la teràpia amb fags es va abandonar. A Geòrgia i a Polònia, en canvi, no es va abandonar mai: l'Institut Eliava de Tbilisi, fundat el 1923, i l'Institut Hirszfeld de Wrocław encara la fan servir.
Ha tornat per culpa dels bacteris resistents als antibiòtics. El 2017, metges de San Diego van publicar el cas d'un pacient de 68 anys amb una infecció d'Acinetobacter baumannii resistent als antibiòtics que es va recuperar després de rebre un còctel de nou fags.
Però les històries d'èxit no són proves. Un consorci belga ha recollit els 100 primers casos de teràpia personalitzada que ha coordinat: el 77% de les infeccions van millorar, però sense un grup de comparació no se sap quants s'haurien curat igualment. I els pocs assaigs aleatoritzats han decebut: el 2017 se'n va aturar un amb cremats a França i Bèlgica perquè els fags funcionaven pitjor que el tractament habitual (en part, per una dosi massa baixa).
Avui, cap teràpia amb fags no té autorització de comercialització a la Unió Europea ni als Estats Units. Es fan servir en assaigs clínics o com a ús compassiu, quan ja no queda cap altra opció. El 2026, una empresa nord-americana preparava un assaig en fase 3, l'última abans de demanar l'aprovació.
Metodologia. Són dades reals el gràfic de virus i bacteris a l'aigua de mar i el de sistemes de defensa. El primer fa servir el fitxer suplementari de Wigington et al. 2016 sense els tres conjunts d'aigua dolça (ELA, TROUT i SWAT; 163 mesures) que l'article va retirar en la correcció del 2017; el fitxer que encara ofereix l'editorial és el de la versió original. Les medianes per fondària i la línia de tendència són càlcul propi, amb un ajust per mínims quadrats en escala logarítmica de totes les mesures juntes; l'article original ajusta cada campanya per separat. El segon fa servir el fitxer de dades d'origen de Tesson et al. 2022. La comparació de mides i el fag T4 estan dibuixats a escala amb les mides publicades; la resta del cicle d'infecció, el fag lambda, el curtcircuit viral i el CRISPR són esquemes. La colònia de bacteris és una simulació amb regles simplificades i probabilitats exagerades. Són càlculs propis les xifres del got d'aigua (250 mil·lilitres per les medianes dels primers 100 metres: 6,8 milions de virus i 540.000 bacteris per mil·lilitre) i la filera de virus (1030 virus d'uns 100 nanòmetres; Andròmeda és a uns 2,5 milions d'anys llum).
Fonts.